Road Trip down south: New Orleans 1406-2106

Hola!!!!!

Teniem uns quants dies de vacances i voliem fer quelcom assequible... per què no anar a Yellowstone??? Ho teniem tot planejat: dies, on aconseguir el material necessari, pressupost, etc. però a l'últim moment una cosa va fallar. Els nostres plans es van veure estroncats quan vem veure que el preu del bitllet del bus que ens havia de portar i tornar havia augmentat en 250 dòlars. Què podiem fer?? Haviem de buscar un altre destí. Entràrem a Google, posàrem en pantalla un mapa d'EE.UU. i per atzar o perquè estava escrit, el nostre dit assenyalà Nova Orleans. Preu del bitllet de bus: 120 dòlars. Ruta: Minesota, Wisconsin, Illinois, Missouri, Tennessee, Mississipi i Louisiana. Durada del viatge: 36 hores. Ja teniem RoadTrip!

Marxàrem el dia 14. Bé, una mica més i no marxem perquè no vem registrar el nostre equipatge i quan ens vem adonar que s'havia de fer l'autobusero no ens volia esperar. Finalment aconseguim embarcar a temps i partirem cap a la ciutat del Jazzzzzzzzzzzzzz! Tant viatge d'anada com el de tornada va ser tota una experiència: 1/ Pels autobuseros: d'enfadats amb aquesta vida i amb la feina que desempeñen i que l'única cosa que ofereixen als seus clients són males maneres, males cares i males paraules (una mica més i organitzem una manifestació de passatgers per expulsar-lo del bus... encara que tots voliem arribar a destí i no ho vem fer), d'alegres i eixerits que van fent bromes per la megafonia quan menys t'ho esperes, d' extremadament puntuals i dic EXTREMADAMENT puntuals que només que et retrassis un momentet dins el WC et venen a buscar personalment, conductors-caps de logística que encabeixen al bus més gent que seients hi han, pels maniàtics que no et deixen fumar a un radi de 5 metres de la porta d'entrada... 2/ Pel tipus de gent amb el que et trobes: gent que ve, gent que va, famílies senceres traslladant-se, gent que mata el temps del trajecte enviant cartes d'amor a un altre passatger, mecànics que arreglen el bus quan aquest s'espatlla, rapers que ceuen que el bus és el lloc ideal per donar-se a conèixer i t'entretenen amb una actuació a les tres del matí, gent que amb els seus roncs et trasllada a la matança del porc, vagabunds que aprofiten cada parada per inspeccionar les escombraries i després et deleiten amb el seu refinat perfum, gent aficionada al debat popular que intenta convertir el bus en el congrés dels dipuats, gent previsora que porta el coixí, un segon coixí per si de cas, la manta, una segona manta per si de cas, gent que està pitjor que tu perque porten o li queden més hores de trajecte,... 3/ Pels llocs que coneixes: per les parades fugaces a Chicago, Memphis, Milwakee o Baton Rouge, per les infinites parades a gas stations perdudes en l'Amèrica profunda en que l'única manera de saber en quin estat et trobes o a prop de quina ciutat estas és mirar les samarretes de souvenir, per conèixer les diferents modalitats de Mc Donalds i la verietat dels seus menús al llarg del Mississipi (gràcies menús de dòlar!!), ... 4/ Perque treus el millor que portes dins: per fer d'infermeres a una pobra noia que se li inflaba el peu sense motiu, per jugar com preescolars amb un llibre de sorollets de l'Spiderman, per portar a la falda un nen durant dues hores gràcies al conductor-cap de logística (that one is for you Queinnec), per aguantar un nen en braços un nadó d'allò més babós mentres la seva mare es fumava el cigarret més llarg de la història, o per entretenir un nen que després t'entreté a tu quan intentes dormir (that´s for you too Quiennec).

Després de 36 hores la FAMILIA (Marianna (la mamma), Yuna and Lali (les figlies)) arriba a Nova Orleans. Les coses que destacaria del voayage són:

1/La climatologia: els que ja esteu familiaritzats amb la meva alta sensibilitat envers el clima i amb les meves acurades apreciacions climàtiques, no us farà cap tipus de gràcia que us digui que a New Orleans un es troba en una zona de clima sub-tropical. Com vaig poder comprobar a l'arribar, les meves companyes de trip no hi estaven gaire familiaritzades i quan vaig fer l'apunt es van fer un fart de riure. No va caler gaire estona perquè paressin de riure i es comencessin a queixar de la calor bochornosa que feia i del fart de suar que ens estàvem fent. Després de ser assotades per dues tormentes tropicals, van reconèixer el valor del meu comentari.

2/Les comoditats: per resguardar-nos de les tormentes poca cosa vem poguer fer (especialment el primer cop), però per fer passar la calor i eliminar la suor dels nostres cossos... què millor que un banyet a la piscina al nostre meravellós hostel?? Puc dir que vem anar a parar al millor hostal en el que he estat. Bar, maquina de vending amb ciarrets i Tampax, diversos ambients exteriors, zona chillout, personal d'allò més agradable i per descomptat... una meravellosa piscina per refrescar-se!

3/La ciutat i la gent: Però si vem quedar satisfetes amb l'hostal, vem quedar encandilades amb la ciutat i els seus habitants. La New Orleans post Katrina és una ciutat que està lluny d'estar reconstruida. Els barris més pobres estan pràcticament destrossats i la zona de downtown fa la sensació d'estar tot just aixecant el cap després del cop. De fet, l'única zona que està en ple funcionament és la zona més turística, la part del French Quarter. Com ens va dir una habitant de la ciutat: New Orleans was broken before the Katrina and know it´s completely broke. Ens va explicar que el govern era molt corrupte, que el sistema educatiu era pèssim i que la gent tenia moltes dificultats per tirar endavant. I si, era una cosa que es podia respirar en l'ambient però nosaltres com a turistes ens vem quedar més amb la imatge d'una ciutat que a més de tenir unes de les cases més maques de les que he vist mai (una barreja d'arquitectura colonial espanyola i francesa i arquitectura local), tenia la capacitat de transmetre al visitant tota la seva essència, tota la seva autenticitat, sense grans riuades de turistes amunt i avall o carrers plens de botigues de souvenirs.

4/Com no, per la música i el ball: perquè allà on vem trobar o més ben dit, formar part de l'esperit de la ciutat va ser als bars, escoltant i ballant la música que sempre forever and ever és música en viu. Per qüestió de sort la primera nit vem anar a parar a un bar situat a Frenchman St., fora de la zona més turística on hi acostuma a anar gent local. Allí vem tenir la oportunitat d'escoltar el primer grup i de conèixer el nostre àngel protector, el Sr. Lee! Quin home! 61 anys i sortint de festa cada nit fins les tantes! Gracies a ell vem poder conèixer diferents locals, la gent i en genreal l'ambient de la zona durant les 5 nits de la nostra estada. L'afegit de tot això és que a més vem ballar com boges (primera vegada que ballava una cosa diferent a música electrònica o pachanga) i que una nit........ vem tenir una jazz session privada i espontània dins d'un bar ja tancat en la que s'hi van anar afegint músics dels bars del costat!!!!!!! Va ser genial, quelcom que emocionaria a qualsevol i que va fer inevitable que ens enganxessim a l'esperit d'aquella ciutat!

Destacaria moltes altres coses del viatge però aquestes són a grans trets les més importants. Ara ja paro perquè si no arribaré a Barcelona i encara estaré escribint...

New York New York 0106-0606

Dear amics,

D’aquí un mes tornaré a estar amb vosaltres… us trobo molt a faltar… Per consolar-me vaig anar a passar uns quants dies a Nova York ;)

Acompanyada de Yuna i George (french people) vaig partir divendres 1 de juny cap a la ciutat que no sabria pas descriure encara que se n’hagin dit milions i milions de coses. Amb els nostres humils trolleys en mà, ens dirigirem cap a la terminal des d’on sortia el vol que aquest cop, cansats de patir imprevistos inesperats amb altres companyies, efectuaríem amb la humil Sun County. Durant el transcurs del vol vem tenir l’ocasió de tastar la humil hamburguesa de formatge de la que no se’n podia distingir el gust del pa del del formatge o del de la carn. La única nota de sabor que es diferenciava en aquell cataplasma era la del pepinillo.... ecs.... per sort, la simpàtica i humil hostessa em va servir un meravellós suc de tomàquet que a falta de sal i pebre em va barrejar amb bloodymary.

A la tarda, i amb l’estómac en més bon estat del que pugui semblar (a aquestes alçades i gràcies a la saludable dieta americana podria menjar ferros que ni m’he n’adonaria) arribàvem a Nova York. Humils trolleys en mà ens dirigirem cap a l’humil apartament que ens proporcionaria humil recolliment durant part de la nostra estada. La morada en qüestió fou fàcil de trobar; tan fàcil com trobar l’edifici de la borsa de Wall Street o la zona zero. Bàsicament l’humil apartament es trobava al costat de la borsa de Nova York, escenari del crack que anys enrere va causar l’ensorrament dels mercats de més de mig món, i a pocs minuts de la zona zero, escenari de l’ensorrament més històric del que portem de segle. Dear amics, durant tres nits, tindríem el privilegi de reposar els nostres humils culs a l’apartament B del pis 14 del número 37 del carrer Wall Street al cor de Manhattan, que pel que ens va dir una veïna que tindreu la oportunitat de conèixer més endavant, costava 5000 dòlars al mes. Sona bé no? Doncs encara s’hi estava millor: cuina totalment equipada i amb menjar, cafè de Sumatra i ampolla de vodka; barra americana amb tamburets; menjador amb TV cable, DVD, sofà llit; dos lavabos amb tovalloles, sabons i assecadors de cabell; dos habitacions amb llits de matrimoni, TV cable, radio despertadors. La veritat es que venien ganes de veure Nova York des de la finestra, vodka en mà i gaudint del fantàstic aire condicionat. Per mala sort, part de l’edifici estava en obres i no vàrem poder gaudir de l’SPA privat o de la terrassa privada a dalt de tot de l’edifici, encara que ben mirat millor tu, perquè sinó definitivament jo no visito Nova York.

Malgrat l’enorme confort, aquell vespre vem sortir de l’apartament per anar al súper a comprar cosetes que ens faltaven i ja de nou a l’humil apartament vàrem fer una sangria d’allò més glamurosa per celebrar la joia que ens omplia el cor. He de reconèixer que no vaig quedar gaire impressionada en aquell primer contacte amb la city... em va semblar una mica freda i bruta... encara que no vaig trigar gaire en canviar d’opinió!

L’endemà al matí ens llevàrem, ens férem unes humils torradetes amb mantega i ens preparàrem per un dia intensiu de fer de turistes: ferri cap a l’estàtua de la llibertat, visita a la illa, ferri cap a la illa del costat (que no recordo com es diu ), visita al museu, ferri cap a la ciutat, zona zero, caminem Broadway amunt (51 mançanes) fins a l’Empire State Building i allí ens quedem fins que es fa de notte. Bello bello! Un cop em fet les fotos pertinents cap avall, parem a un taxi bici, acordem un preu raonable i d’aquesta manera tan glamurosa arribem a Times Square. Rondem per allà una estona i decidim tornar a la humil morada no sense abans comprar unes ampolletes de rom i whisky. Pillem la taja de la vida i estem fins les sis del matí recordant cançons dance dels 90, a la Sabrina de Boys boys boys (si teniu la oportunitat de veure el videoclip a YouTube no us el perdeu que no té desperdici), a la Xuxa (descobreixo que no era francesa) i al petit Jordi (algú el recorda?). També tenim temps per dedicar part de la nit a ballar la omnipresent Macarena, el toma que toma yo tengo un novio i el toro enamorado de la Luna {com podeu suposar, per una nit vaig deixar a un costat la meva missió d’expansió de la cultura catalana}. De fet no parem per voluntat pròpia sinó que és la nostra estimada veïna qui pica el timbre i ens diu que parem ja amb la Macarena dels nassos perquè l’ha sentida sencera tots els cops que l’hem ballat. A les seves ordres. En aquest punt el meu cor ja estava totalment entregat a la ciutat de NY!

Tot el que vem fer dissabte no ho vem fer diumenge. El galdeboi (com s’escrigui??!!) o ressaca de diumenge era tremendo i teníem clar que aquell dia no donàvem per gaire. Vem atravessar el pont de Brooklyn fins a Queens i allí vem pillar el metro fins a Chinatown. Si el Chinatown de San Francisco es pot considerar un micromón dins de la ciutat, el de Nova York és un macromón amb micromóns adjunts com el de Little Italy o Little Tokyo. De debò sembla que un hagi estat transportat a Xi’an: la gent, les botigues, el tipus de productes que venen, etc. Fins i tot els cartells de publicitat i les senyals de tràfic són en xinès!! [Do we have something like this in Spain... ?? We still have to learn...] Conscients de que el que necessitàvem per recobrar-nos era un bon soparet, vem comprar peix fresc en una peixateria de Chinatown (primera peixateria que he vist a U.S.), i cap allà a les 9 vem anar a l‘apartament a cuinar-lo: ceba, tomàquet, all, patates,, vi blanc i al forn......mmmmmm! Mentre esperàvem plàcidament a que el nostre humil menjar estigués a punt va sonar el timbre. De nou la veïna reclamava la nostra atenció, però aquest cop no venia sola... agafat a coll portava el seu gos estil pequinès:

-Hola.
-Hola.
-(Abans de que tingués temps de dir res) Ens sap molt greu lo d’ahir a la nit.
-Ja a mi també. Vaig sentir tota la Macarena. Espero que avui no torni a passar el mateix.
-No per descomptat que no.
-Jo encara ho puc suportar, però és que ell, quan sent sorolls (mirant al gos) comença a bordar, em puja al llit, em passa per sobre i em llepa la cara i no puc dormir.
-Ah...
-I jo no estic pagant 5000 dòlars al mes per sentir soroll.
-No clar...
-Jo vull silenci.
-No pateixi, aquesta nit no causarem cap més problema.
-No, no, ara. Vull dir que no vull sentir res des d’ara mateix... les parets són molt primes i el gos es posa nerviós.
-Ah...
-De debò, no vull sentir res.
-No ehem... es clar, es clar.. intentarem fer esforços perquè així sig..
-No. HEU DE FER esforços d’acord? Bona nit.
-Bona nit.

Cada paraula que aquella dona deia era com un punyal llençat en contra nostra. Darrera la seva aparença apacible s’amagava una criatura disposada a arrancar-nos la pell a la mínima que no li responguéssim afirmativament a algun dels seus manaments... Clar està, el peix ens el vem menjar a l’habitació i en breu vem anar a dormir.

Al següent dia ve marxar el George i vem haver de deixar la nostra humil morada... ahhhhhhh! Més tard la Yuna va marxar a Princeton. Tenia 24 per mi soleta a Nova York. Després de la nostra glamurosa estada a l’humil apartament, ara em dirigia a l’hostal en el que m’acolliria aquella nit: un fantàstic i luxuriós racó de món situat al barri de Harlem on hi habitaven unes rates de mig metre de llarg i on compartiria habitació lavabo i dutxa amb 11 habitants més d’aquest planeta. Sorprenentment vaig sobreviure a aquell excés de comoditats i l’endemà ja em trobava en disposició de tornar a fer un intensiu de turisme: camino fins al nord de Central Park per 5th Ave., vaig al Metropolitan, canvio a Madison Ave. ( botigues màximament glamuroses estil Chanel, Prada, Carolina Herrera, etc), vaig a la galeria Leo Castelli, a Central Station i visito el ja tancat CBGB. Després em retrobo amb Yuna i agafem un ferri cap a Staten Island que ens permet apreciar la skyline de NY a la nit. Finalment ens dirigim a un segon hostal on aquest cop passarem la nit, s’ha de dir, no tan luxuriós com l’anterior.

L’últim dia el vem aprofitar per anar al Bronx i després jo vaig anar al MOMA. Ahhhhhhhhh quina ciutat!!!!!!!!! Sempre en moviment, sempre passant-hi alguna cosa a tot arreu, rius i rius de gent a totes les travessies, mils i mils de colors diferents, plena de contrastos, blablabla. El que més m’agrada de tot és que cada vegada que vaig a una gran ciutat em sento una mica com a casa... sento que la gent s’assembla més al que jo estic acostumada pel fet de viure a Bcn... i també me n’adono de lo maca i genial que és la nostra ciutat!

S.O.S

Escric aquesta entrada per demanar-vos help!!! Resulta que en una de les assignatures en que ajuda, fem una actvitat en la que seleccionem una cançó, la reproduim durant unes quantes classes i els nens han d'omplir el full amb el que entenen de la lletra. Les cançons han de contenir un missatge que no sigui amorós, sexual, violent o que pugui ferir la sensibilitat dels alumnes (12-14 anys)... i diguem que aquí la cosa és bastant estricta.

La veritat és que he intentat triar cançons generalment d'Espanya perquè per a molts d'ells serà la única oportunitat que tinguin d'escoltar coses de l'altra banda de l'Atlàntic, tenint en compte que la major part de la música en espanyol que els hi arriba -per no dir tota- és de Llatino Amèrica. Però en la meva playlist hi ha hagut una absència que crec que no puc permetre: Mecano. El problema és que no sé quina cançó posar... ja sabeu que totes m'agraden i m'he de decidir ja perquè només queda temps per posar dues cançons més.

Per això us demano ajuda amics meus. Si us trobeu amb humor, escribiu-me un comentari amb la cançó que creieu que els hi podria motivar més de Mecano o la que us agradi més (si és que us en motiva alguna). Tenint en compte que serà la penútima o la última cançó, la cosa de que hi hagi un missatge darrere queda en un pla secundari. Venga va animeu-vos i feu-me el favor... ni que sigui per la memòria de Mecano!!

Aquí una foto dels seus moments àlgids perquè us vingui la inpiració

...they will know what is CataluNYa...

Amigues i amics. Us escric per informar-vos de que la missió de donar a conèixer la nostra petita gran cultura va assolir un nou objectiu aquest cap de setmana. Amb el pretext de celebrar la nostra estimadíssima diada de Sant Jordi ens varem reunir, en data 21 d'Abril, un grup de catalans disposats urdir un pla d'expansió cultural. Escenari, una mega casa al barri de Playmouth a Minneapolis de la que no em vaig atrevir a fer-ne fotos per por de que els amos no s'ho prenguessin malament... però creieu-me, era amazing!


De fet si que vaig fer una foto... el que veieu és part del jardí de darrera. El tros de llac i el moll que veieu a la part inferior del jardí és propietat privada...yeah!


Menjant llangonissa i bebent vi del Priorat, varem establir els diferens fronts: primer de tot, el de la fertilitat, que consistiria en tenir el màxim nombre de fills possibles i ensenyar-los el català. Una cosa sorprenent i que em va omplir d'optimisme va ser el fet de que la majoria d'esposes i esposos de catalans que hi havia al sopar parlaven el català verdaderament bé. De fet, aquestes parelles ja havien començat la tasca reproductiva i tots els nenes que hi havien per allà ja parlaven anglès i català. Segonament paralariem del front cultural: a partir d'aquest, fariem coses com per exemple disfrassar els nens diables i fer-los correr pels veinats amb materials pirotècnics. S'ha d'entendre que han de ser coses vistoses que atreguin l'atenció de la població americana. En tercer lloc hi hauria el front institucional a través del qual negociariem amb la Generalitat ajuts econòmics per financiar un lloc per a reunir-nos (tipus casal, encara que jo ja em conformo amb la casa de l'altre dia), disfresses o per pagar les fiances dels centres de menors en cas de que els crios siguin acusats d'activitats satàniques. Finalment trobariem el front més underground, que seria el que es dedicaria a la reivindicació de les minories residents en terres catalanes tals com l'aranès. Al respecte, un dels membres tenia previst publicar en breu el primer diccionari anglès-aranès de la història. Per la vostra informació, el membre en questió era un dels marits americans que parlava un català perfecte. Olé!


Com podeu comprobar va ser una trobada molt profitosa. Aquí una foto de part dels asistents. Acordem tornar a reunir-nos per Sant Joan, quan encendrem una gran foguera on cremarem a tots aquells que se'ns oposin. M'entrestant, haurem d'actuar sols però amb la seguretat de que el poble de Catalunya està amb nosaltres en tot moment.

el Malson, el Somni i el Pla

...primer el malson

No hi ha res més salvatge que un divendres abans de vacances a l'escola. És un dia en que es dóna per suposat que els nens no es troben en l'estat mental adequat per a poder aprendre alguna cosa. La missió del professor en aquestes circumstàncies és de pura contensió de la fera. Crec que haurien de deixar-nos anar equipats amb un fuet o artilugi de l'estil.... però pel que es veu és il·legal. Així doncs, allà està el professor, com un ninotet de drap exposat a la fúria d'irracionals criatures que l'únic que volen és sortir a ventilar les púberes hormones a l'aire lliure. Per acabar-ho d'adobar la professora de geografia no hi era, així que vaig haver de teach by my own la segona i la sense-preu última hora.
És curiós. Recordo perfectament l'eufòria de l'últim dia de classe abans de vacances... era l'últim tram de trimestre, com l'últim moment de patiment que enacara feia més sucós el que venía a continuació. Això provocava una acumulació d'excitament a nivell personal i a nivell classe que s'autoalimentava i creixia a mesura que passaven les hores. L'escola al complet es convertia en una bomba a punt d'explotar... i ho feia (i tant si ho feia) quan s'acabava l'última classe i sorties al carrer i per fi podies saltar d'alegria entre el pol·len i tota la pesca primaveral. Pel professor també és així encara que de manera inversa: mentres les bestioles excitades s'esmeren en el·ludir qualsevol norma que els impedeixi expressar el seu estat eufòric, al professor se li encomana la titànica missió de fer complir les normes més rectament que mai, cosa ja difícil de cumplir en el dia a dia de l'escola pública nordamericana. Però per fi arriba el moment que semblava que no arribaria mai... per fi sona el timbre. Ara la feina grossa és pels conductors d'school bus (hehe). Sota el seu càrrec tenen un grapat d'adolescents de primer i segon any en alarmat estat de descontrol. Posar-los al bus és com tornar a engabiar feres famèliques a les que ja se'ls hi ha deixat probar una mica de carn. Arrenquen els motors i se'n van. Al seu pas, com si hi hagués hagut una guerra: útils acadèmics, pintes, llaunes, peces de roba... but finally It's over!

ara, el moment del somni somiat!

Els que tendeixen a entendre la vida com el pagament d'una suposada culpabilitat originària (per cert, felices Pasqües) entendran que creiés oportú donar pausa a les meves accions redemptores al considerar que divendres m'havia assegurat un raconet al cel. Els que entenguin la vida com un cicle d'etapes que es van repetint però en diferents formes -vull dir a modo estacional, en que sempre es repeteixen els mateixos períodes però sempre de manera diferent cada vegada- entendran que després del patiment del divedres el que toca després és una fase de felicitat absoluta. [Escribint aquestes vajanades me n'adono que el global warming alterarà de manera essencial aquesta manera de veure la vida. Així que per als que pensen la vida estacionalment però a la vegada són conscients de la nostra activitat productivo-devastadora sobre la Mare Terra, diré que què collons tu, a viure que són dos dies! !]
Total. Que San Francisco m'esperaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa!!

el pla

Sense entrar en masses consideracions dic que per aconseguir que un somni es faci realitat es necessita un pla. Doncs bé, teniem un pla i tot va funcionar a la perfecció. Vem anar (Yuna i jo) a SFco i la vem gaudir com unes camèliques. Aquí el relat del pla i consecució del somni:

Avió. Merda per mi. Retràs d'una hora. Si mai teniu la oportunitat de volar amb NorthWestern Airlines no l'aprofiteu. Quatre hores més tard... arribo a SFco. La Yuna ja és allà així que ens trobem directament a l'hostal. Check-in. Encara que l'hostal es digui Amsterdam està decorat a l'anglesa amb aquelles terribles tapisseries de flors a les parets. Sigui com sigui s'hi respira quelcom d'europeu...mmmmm... com tornar a estar a casa.
Comencem a rondar per la part del centre, el Finantial District i una part del port. De seguida comprobem que farem cames i cul... ja sabeu, pujada amunt baixada avall. Som preses d'èufòria compradora de souvenirs cutres i barats a Chinatown. D'entre les múltiples opcions, samarretes d'I love SF i Hotel Alcatraz. Afortunadament refrenem els impulsos consumistes fent el gran àpat a un xino no-us-ho-creieu-lo-barat-que-era. Birreta a pub de mala mort i cap a l'hostal a beure l'ampolleta de vi que ens hem regalat. Compartim vinillo amb un anglès i un americà. Conversa que no porta enlloc i que a mesura que buidem l'ampolla va degenerant. Parlem dels plans i dels somnis. Trincotrinco i a dormir que demà tenim feineta per fer. Amb una mica més de mig dia hem pogut comprobar que SFco té allò que se'n diu caràcter propi, vull dir que és diferent de la majoria de les grans ciutats americanes en que tot s'organitza al voltant d'edificis gegants fets de ferro i vidre. A SFco no tens la sensació d'inmensitat i de distàncies gegans que tens a altres ciutats. Els edificis són més baixets, de colors, és una ciutat molt llumimosa i càlida on et dona la sensació que tot et queda més a mà. De passada sigui dit, fantàstica ciutat per fugir del clima minnesotià!

El segon dia va ser el dia estrella sens dubte. De bon matí ens fem uns sanvitxos ;) i ens n'anem a buscar unes bicis que haviem llogat per avançat el dia anterior. Passem el dia dalt de la bici. En tot l'any no havia fet tantes hores de físic. Fem tota la part de la costa de la ciutat, creuem el GoldenGate (ahhhhh!!!!), seguim la costa i anem a parar a una península anomenada península Tiburón. Quina cosa més glamurosa per favor!!!! Botigues caríssimes però amb really good stuff, gent elegantíssima i moreníssima, restaurants a peu de mar en plan bien... s'ha de dir que desentonàvem una mica amb la bici, la rinyonera i la motxilla però com a mínim ens començavem a posar morenetes. M'ofereixo i els hi faig una foto a uns bascs vestits de Chanel (a la fi em trobo uns espanyols!). Com que els sanvitxos no ens havien acabat de saciar del tot ens interroguem sobre la possibilitat de fer un mos a un dels restaurants... les ganes de menjar peix fresc al cap de mesos de no fer-ho ens ceguen i poden més que la nostra consciència econòmica. Entrem al restaurant en qüestió i ens diuen que la cuina no està oberta encara. Gràcies. L'organitzador dels horaris del restaurant acaba de salvar-nos de la ruina absoluta. Encara envoltes de l'esperit glamourós del lloc decidim agafar el ferri per tornar. Passem per davant Alcatraz, veiem unes quantes foquetes i arribem a terra de nou. Anem a tornar les bicis i com aquell qui no vol la cosa ens plantem al Fisherman's Warf (part del port de SFco), entrem a un restaurant tipus el rincón de Pepe i ens menjem un llenguado. A la taula del costat, un matrimoni de catalans amb filla inclosa fent una mariscada. Els hi desitjo bon profit i comentem que com el peix de casa res tu! (a la fi trobo uns catalans amb qui compartir la nostra superioritat cultural!). Ara ja podem anar a dormir tranquil·les.

Tercer dia caminem caminem caminem. Sense una guía som capaces de fer coses increïbles, especialment gràcies al meu sentit innat de l'orientació. Al matí anem a SFMOMA i resulta que és l'únic dia del mes que és gratis. Després de menjar els nostres sanvitxos del dia ens n'anem al barrí llatí de la Misión. Arribar i moldre. En un obrir i tancar d'ulls i sense buscar-ho anem a parar a un carreró conegut com el carrer dels murals, on totes les parets estan pintades o decorades amb...murals. Seguidament emprenem la marxa cap a Castro, paradís de gays i lesbianes. Tot a mida. Llibertat absoluta. Quina cosa més fantàstica. Fent una birreta el cambrer ens informa de la possibilitat d'anar al punt més alt de SFco per fer una foto en plan panoràmic. Agafem el bus i doncs això, anem cap al punt més alt situat al barri de TwinPeaks. Uns japonesos ens fan una foto, nosaltres fem la foto als japonesos i cap avall de nou. Agafem el mateix bus i ens porta al barri on s'originà el moviment hippie (que ara no recordo com es diu). Buscant un bar on fer una altra birreta trobem una botiga de música increïble. Mai a la vida havia vist quelcom semblant. La primera hora me la vaig passar herrant per la botiga sense mirar res concret. Hi havia tanta cosa que no sabies per on començar, la mirada se't perdia entre els munts i munts de CD's que tenia aquell lloc. Després de fer el pardalet una estoneta, trobo una zona amb cents de cents de CD's entre 1 i 5 dòlars. Vayaaaaaaaaaaaaaaa!!! Com una cosaca!!! Sortim CableCar Hostel Check-out i cap a l'aeroport.

Quina ciutat més geniaal!!!!! Una setmana després i encara estic amb la morrinya i és que em vaig enganxar a SFco. De fet, quan estavem a punt d'arribar a Minneapolis, jo encara pensava que estaba a SFco. En un moment donat del vol vaig obrir els ulls i tot era fosc i silenciós. Acte seguit em vaig començar a cagar en NorthWest Airlines i en la seva impuntualitat. Vaig despertar al passatger del meu costat per preguntar-li perquè no estàvem volant però no vaig entendre què em deia. Vaig decidir deixar de queixar-me i tornar a tancar els ulls. De fons vaig sentir que la Yuna deia algo com It's freezing outside, It's only 17ºF, al que jo li vaig respondre but we are still in SFco... Lali, what are you talking about?? Aquí va ser quan vaig abandonar l'estat de letàrgia en el que em trobava inmersa i vaig tornar al món real: tornàvem a ser a la freda Minnesota. A fora nevant i nosaltres amb jaquetetes primaverals. Per desgràcia la meva estada prolongada a SFco propiciada per la companyia aèria va ser un somni, però per sort els tres dies anteriors van ser d'allò més reals! Per recordar-ho, uns quants souvenirs que he de confessar que vaig acabar comprant i la primera muda de pell de l'any.

Do you know what is CataluNYa??

Yeah!

Aquí Eulàlia Ràfols. Nacionalitat: primer catalana. Ocupació: embaixadora de Catalunya a Highland Park Junior High. Missió: fer conèixer als seus estudiants i relatius que molt lluny d'aquí a l'altra banda del món existeix un lloc on hi viu una gent verdaderament extranya als que els hi agrada menjar el pa sucat amb tomàquet i que tenen una fascinació extranya per la cacona. És el moment amics meus de donar a conèixer mundialment la nostra cultura, la que ha aconseguit deixar mal alè a les boques de mig món amb el seu allioli i ha emocionat a l'altre meitat amb el cant dels seus ocells. Qui més que nosaltres celebra una derrota en la seva diada nacional o té un ruc com a símbol nacional? Qui més que nosaltres celebra trencaments d'esquenes col·lectius en forma de castells humans o s'atreveix a ballar sota guspires de foc? Els americans sovint em pregunten: per què ho feu tot això? I jo encongeixo les espatlles i sense saber ben bé què respondre els hi dic que sóm gent estranya, weird people, i que tenim una cosa que es diuen tradicions que van més enllà de cuinar galetes o llevar-se a les 3 del matí un cop a l'any per poder comprar la batería de cuina més tirada de preu possible.

Per celebrar la nostra petitesa i la nostra grandesa vaig muntar una paradeta representant Catalunya a la International Night de l'escola. L'exposició de cultura Catalana de Nova York queda petita al costat de la que vaig fer jo. Cal dir també que els triomfadors de la jornada van ser la degustació de pa amb tomàquet i truita a la francesa (compartia taula amb la Yuna de França) i la parella nadalenca formada pel tió i el caganer, integrants de la pooping culture catalana.

Tot seguit, una mostra del show:











Degustació de pa amb tomàquet: a l'esquerra la meva coordinator encantada de la vida. A la dreta nenes varis fent veure que els hi agrada.







A sobre: cartell de curiositas i relació Catalunya-EUA, Història, Mapa amb fotos, Tradicions.

GirlScout Experience + Retorn a la Vida

Haureu pensat que la tempesta de neu se'm va emportar amb ella. Doncs no. Per la vostra ventura o desventura encara segueixo al peu del cano. El que he tingut han estat problemes amb la camera digital i amb l'ordinador. No els he solucionat pero se'm comencaven a acumular els borradores... Encara que una mica passats de dies aqui els teniu, sense accents ni ces trencades... i sense fotos tampoc... Promes que ho arreglo en breuuuu!

02/03/07-04/03/07 : GIRL SCOUT EXPERIENCE
Buenoooo!

El mes de Març ja ha arribat i amb ell, els meus primers sis mesos a aquest paissss! He tingut un inici de mes bastant mogudet, sobretot pel que fa al tema neu. El cap de setmana passat no l'altre va estar nevant d'allò més, van caure com uns 40 cms. de neu pero el plat fort va ser dijous i divendres passat. Va comencar a nevar a saco i de fet van estar a punt de cancel·lar l'escola encara que finalment no ho van fer... però la cosa va anar a pitjor i el mateix dijous a la nit ja van avisar de que divendres era snow day, és a dir, que no hi havia escola per la seguretat dels alumnes! Oeoeoeoeo!!! Podria haver gaudit més de la nevada si no hagués hagut de passar-me el divendres estudiant per un exàmen que havia d'entregar dilluns, pero tot i així, vaig tenir temps de treure la neu a pales de l'entrada de casa o de desencallar els cotxes que havien quedat colgats per la neu.

Però al vespre... a fer maletes i cap al campament de les GirlScouts!!!!!! Si amigues i amics, vaig tenir l'honor de ser GirlScout leader durant un cap de setmana. Com podreu comprendre, la meva vida serà diferent a partir d'ara...sobretot després d'haver promès vàries vegades lleialtat al pais sota els valors de les GirlScouts.

Les GirlScouts es defineixen com un grup d'ajuda o reforç dels valors per a les noies joves. Cada grup es reuneix setmanalment i preparen projectes per conèixer altres cultures o altres maneres de pensar, per aprendre a cuinar, realitzen activitats com anar a museus, anar a fer caminades pel bosc o anar a dormir a l'Aquàrium. A diferència dels BoyScouts, per ser de les Girl Scouts no cal creure en Déu. En principi es una organització sense cap tipus d'orientació religiosa... i la veritat es que jo em pensava que eren mes sectàries del que són... [m'hauran captat sense adonar-me'n?].

Les noies estan organitzades a nivell nacional en grups, cada un amb el seu número de sèrie. Cada grup està dividit en tropes. Si ets de les peques seras de la tropa dels Brownies, si ets de les no tan peques -que no vol dir que tinguis més raciocini- ets de la tropa de les Juniors, i si ja estas medureta i a punt per tenir el teu primer contacte amb les drogues, seras Cadet. Al capdavant de cada tropa hi ha la figura de la GirlScout lider, dona encarregada de mantenir la llei i l'ordre... això és el que vaig ser jo!

Les GirlScouts tenen diferents modalitats d'uniforme, però hi ha una peça que mai pot faltar en el teu outfit: el chaleco verd (com es diu en català???? xalec?txalec?armilla?). Quan t'inicies en el grup rebs un chaleco verd amb el número de tropa brodat al pit. A mesura que vas realitzant actes de bona fe, vas partcipant en els diferents events o vens un número determinat de galetes (la principal font d'ingressos de la organització), obtens el bé material més preciat per a una GirlScout: els parches (com es diu en català... parxos????). A mesura que vas guanyant parches els vas cosint al teu chaleco i claro està, com més farcit de parches tinguis el teu chaleco més encarnes l'esperit GirlScout d'actitud positiva, treball, ajuda i col·laboració amb el teu company. Els parches recorden als que feiem servir quan ens estripàvem els pantalons del xandall de niló o de cotó... si si, aquells amb les Tortugues Ninja o en Goku estampats. Una verdadera monada.

Jo evidentment no tenia chaleco, encara que he de confessar que és quelcom que m'atrau bastant. Per una banda penso que no sóc mereixedora de l'honor de tenir-ne un, sobretot després d'haver-me escapolit a fer una cigarreta quan ja no podia més i vaig acabar gairebé sota un cotxe estirada a la neu... en aquell moment vaig pensar que una autèntica GirlScout no es rebaixaria mai a aquest nivell, encara que per l'altre banda sé que m´ho vaig currar... Vaig portar a les nenes a snowshoeing (allò de caminar per sobre la neu amb unes raquetes als peus), a fer esquí de fons durant la nit i fins i tot vaig participar com a actriu en l'acte de cloenda.... Qui sap, potser quan torni porto posat el chaleco verd... o potser torno suficientment motivada per fer la competència als grups excursionistes i fundar les GirlScout catalanes.


16/03/07: EL RETORN A LA VIDA
Per fi!!

Tornen les temperatures per sobre de zero, es desfa la neu i ja es possible sortir al carrer sense la sensacio de que se't congelen parts del cos que mai hauries sospitat que existissin. S'han acabat els embadurnaments continus de crema hidratant. S'ha acabat la pell tallada, la pell caient a tires. S'ha acabat l'absencia de tacte. S'ha acabat el cabell congelat. S'ha acabat entrar als bars amb el cabell i les selles blanques. S'han acabat les pesanyes enganxades per les llagrimes congelades. S'ha acabat la goteta brillant al nas. S'han acabat les ulleres entelades. S'ha acabat la dolorosa descongelacio dels membres. S'ha acabat l'estetica hivernal en la que tota combiacio es bona mentres escalfi. Ha arribat el destape! La gent torna a sortir al carrer i encara que estiguem a 5 positius n'hi ha que van en maniga curtaaa!!! Jo no vaig en maniga curta pero podem dir que el dur hivern minnesotia ha fet el seu efecte en mi i ja he reduit considerablement el numero de capes de roba... crec que mes del que seria normal en mi a Bcn amb les mateixes temperatures...mai hauria pensat que estant a 5 graus em vinguessin ganes de posar-me a prendre el sol.... Amb la "calor" i el destape ha arribat tambe la oportunitat de tornar a despertar el meu esperit mes poc saludable... Anem de festa a pillar la tajaaaa!!